A BAIX

Fa uns dies vaig anar al servei hospitalari de ginecologia per fer un seguiment del meu embaràs. Quan vam entrar a les consultes de ginecologia i obstetrícia ens va atendre una infermera, i molt amablement després d'explicar la meva simptomatologia em va dir que em farien una eco "per baix".

 

Seguidament va entrar la ginecòloga, jove de no més de 30 anys i em va repetir el mateix, ara et farem una eco "per baix". Estava realment sorpresa que no poguessin dir vagina. Jo vaig assentir amb un ah, ok, una eco vaginal!

 

Durant el temps que hi vaig estar, es va repetir unes quantes vegades la mateixa frase, i em costava de creure que en un ambient hospitalari, on veuen i tracten vulves i vagines diàriament, fos impossible anomenar-ho pel seu nom. I per això em vaig decidir a escriure una petita reflexió sobre la problemàtica d'aquesta nomenclatura.

 

Cada cop més, a la meva consulta veig pacients amb patologies de ginecologia, faig seguiments d'embarassades tant de prepart com de postpart, trastorns del cicle menstrual amb edats que van des de les que comencen a tenir la regla com amb dones que fa temps que han passat la menopausa. Quan m'expliquen la seva simptomatologia, és més habitual en dones més madures que em parlin de molèsties "a baix", on entenc que per la seva educació els hi costi anomenar el seu sexe pel seu nom sense sentir vergonya.

 

Però també veig sovint dones joves que m'expliquen que tenen molèsties a baix, i se senyalen des de lluny i sense mirar, com si aquella part del cos no els hi pertanyés. Dones joves que em relaten el seu part dient-me que va ser per baix, picors a baix, i múltiples etc que van acompanyats d'aquests mots.

 

Com és possible que en ple segle XXI, amb dones joves que han rebut educació sexual i fins i tot professionals que es dediquen a aquest camp no puguin anomenar pel seu nom al seu sexe o genitals? Com podem fer-nos creure que ens hem alliberat sexualment si no podem dir vulva o vagina?

 

En un llibre de sexualitat que m'he rellegit vàries vegades, Mujer desada, mujer deseante de la Danièle Flaumembaum, explica que "no existe lo que no se nombra". Per tant, el fet de no poder anomenar-ho, fa que en siguem menys conscients, amb menys consciència corporal, menys lliures de gaudir plenament dels nostres genitals, de la nostra sexualitat, menys conscients dels nostres parts i embarassos, menys conscients del nostre desig, menys conscients quan hi ha quelcom que no funciona bé, menys conscients a les alertes que ens envia el nostre cos.

 

Per això crec que és tan important nomenar. Encara que sigui de la manera més col·loquial i grollera, com xoxo, xirri o cony. Sí, fa mal a les orelles, però almenys li estem posant un nom, una identificació. En un altre llibre, el sexo es tuyo, de la Sylvia de Béjar, un dels quals també recomano molt en consulta, és un gran llibre divulgatiu on ella parla molts cops del xoxo o "coño". Quan el vaig llegir, vaig pensar, oh que lleig! Però ara entenc el significat i encara el recomano molt precisament per això. Per normalitzar-ho, per fer-ho divertit, amè i que ens oblidem de la relació entre sexe i genitals amb quelcom brut o groller. 

 

Per això us animo a anomenar el nostre sexe amb les paraules que li pertoquen, i explicar-los als nostres fills i filles el seu significat, el seu nom propi i normalitzar les seves parts del cos, com es diuen i per a que serveixen. Així, potser en la pròxima generació haurem eliminat del vocabulari: per baix.